Camí crític i camins subcrítics
Cada pla de treballs té, com a mínim, un conjunt de tasques (amb els seus respectius lligams) que formen el que se'n diu el camí crític.
Cada camí crític està format per tasques que tenen o bé el seu inici crític, o bé el seu final, o bé ho són elles mateixes. Existiran també uns lligams que uneixin aquestes tasques entre si, els quals tindran també folgança zero.
Cal recordar que en fer l'anàlisi temporal del pla, de la mateixa manera que es calculen les dates d'inici i de fi més aviat i més tard possible per a les tasques, també es fa el mateix per als lligams. En aquest cas les dates d'inici i de fi més aviat es calculen en la fase d'anàlisi ascendent, i representen la data primera on pot començar a actuar el lligam, i la data primera on pot acabar. I les dates d'inici i de fi més tard possible s'obtenen de forma anàloga en la fase de càlcul descendent. (Vegeu l'exemple de càlcul temporal).
Un camí crític indica quins treballs de l'obra (representats per aquestes tasques amb algun tipus de criticitat) són els que s'haurien de fer en les dates previstes per assolir l'objectiu d'acabar l'obra en la data calculada.
En una xarxa de precedències, com la que forma un pla de treballs, poden haver-hi molts «camins» per anar de la tasca inici a la tasca de fi. Per a cada un d'aquests camins es defineix la seva durada com la suma de les durades de les tasques i dels lligams que el formen. Per fer aquest càlcul es considera que la durada, tant d'una tasca com d'un lligam, és la diferència entre el seu primer final i el seu primer inici.
La durada del camí, o camins crítics, serà la major de tots els camins del pla, i es defineix com la durada del pla de treballs.
Per a cada camí del pla es defineix la seva folgança com la diferència entre la durada del pla i la del camí en qüestió. Representa el marge de temps de què es disposa per fer les feines representades pel conjunt de tasques que el defineixen, suposant, és clar, que totes les tasques s'executin d'acord amb la seva previsió inicial.